Aquesta història també està disponible en els següents idiomes
Tenir l’anglès com llengua materna comporta que els seus parlants puguin comunicar-se amb el món sense realitzar cap esforç addicional, ja que no han d’estudiar-lo. ¿Però és aquest fet un avantatge o una limitació a l’hora d’aprendre altres idiomes? Descobreix-ho gràcies al testimoni de dos estudiants angleses a Barcelona.
Ets a Noruega, Itàlia o Portugal. Entres a una botiga i vols preguntar pel preu d’alguna cosa, però no saps l’idioma del lloc on et trobes. Què fer llavors? Sense cap dubte l’anglès és l’idioma global que la gent empra per comunicar-se amb el món, i les persones que neixen a un país anglosaxó juguen amb el gran avantatge de no tenir que estudiar-lo… ¿o potser el desavantatge? Emma Staples i Dymphna Murphy, dos estudiants britàniques d’Erasmus a Barcelona, ens mostren com ser políglotes és especialment complicat quan tothom et parla en la teva llengua nativa.
“En arribar a Barcelona em va sorprendre comprovar com tot i trobar-me a un país de parla hispànica tots els estudiants d’intercanvi es comunicaven en anglès”, comenta l’Emma, que va arribar a Espanya el setembre de l’any passat. “En un principi em vaig esforçar per practicar el castellà però finalment vaig cedir i vaig acabar parlant anglès amb la resta”. Aquesta situació és amb la que es troben molts britànics i nord-americans que viatgen a l’estranger. “Al principi em va agradar entendre tothom, però reconec que aquella no va ser la millor manera de submergir-me en l’idioma”, puntualitza la Dymphna.
Espanya és una de les destinacions Erasmus més demandades segons les últimes dades de la Comissió Europea, corresponents al període 2011-2012. Dins el rànquing de les 100 institucions d’ensenyança superior que reben més estudiants d’aquest tipus, les quatre primeres posicions les ocupen universitats espanyoles. En total, 39,300 persones van realitzar una estada en aquest país llavors. I tot això comptant només els que van fer un intercanvi per continuar els seus estudis, sense tenir en compte el moviment de personal dels centres docents o els Erasmus en pràctiques. D’aquestes persones, 2,688 van provenir del Regne Unit, sent la quarta nacionalitat més gran d’estudiants a Espanya, justament darrera d’Itàlia, França i Alemanya.
A diferència de l’Emma, que porta 10 anys aprenent espanyol, la Dymphna va arribar a Barcelona un mes abans de començar les classes amb l’objectiu de fer un intensiu en l’idioma que li permetés equiparar-se amb la resta d’alumnes. “Mai abans havia estudiat una llengua estrangera i vaig ser ingènua al pensar que en dues setmanes ja sabria la gramàtica bàsica que em permetria expressar-me de manera relativament còmoda amb la resta”, confessa.
S’acostuma a dir que l’espanyol no és una llengua difícil d’aprendre, doncs les paraules solen pronunciar-se tal i com estan escrites i l’ordre gramatical de les seves frases és bastant flexible. Tanmateix, la Dymphna explica com “em va costar acostumar-me al ritme en el que parlaven les persones, les seves expressions col·loquials i alguns dialectes”, mentre l’Emma admet que “vaig omplir la meva habitació de pòsits amb els verbs irregulars, va ser un dels aspectes lingüístics que més em va costar memoritzar”.
A Anglaterra aprendre llengües estrangeres és un factor que no es potencia tant a les escoles com estudiar ciències. Molts alumnes no ho consideren una assignatura troncal de tanta rellevància com les matemàtiques, per exemple. En el cas de l’Emma, el seu institut oferia francès, alemany i espanyol per iniciar-se als 11 anys, i als 14 els alumnes podien decidir si volien prosseguir amb ell o abandonar-lo: “va ser llavors quan em vaig adonar que volia aprendre castellà més enllà de l’ensenyança obligatòria, i em vaig decantar per estudiar Espanyol i Història a la Universitat de Liverpool”.
No obstant, a nivell universitari aquestes diferències lingüístiques entre països disminueixen. De fet, dins Europa i després de 26 anys d’intercanvi d’estudiants, actualment ja s’ha assolit la xifra de 3 milions de persones realitzant una estada Erasmus a l’estranger. A més a més, per aquest pròxim període 2014-2020 la Comissió Europea té previst portar a terme el conegut com Erasmus+, que pretén millorar les relacions interinstitucionals per realitzar aquests intercanvis.
Però més enllà de les qüestions lingüístiques bàsiques i burocràtiques, aquestes estudiants han afrontat un doble repte intel·lectual al venir a Barcelona, doncs el català és la llengua pròpia de Catalunya i la major part de la població el parla. Ambdues es van iniciar en aquest idioma amb molt optimisme, però no tot va anar tal com desitjaven: “Quan vaig començar també a estudiar català a la universitat em vaig adonar que no podia mantenir el ritme. Va ser dur. A classe de castellà em sortien paraules en català i viceversa. El professor em cridava l’atenció però jo no m’adonava que barrejava els idiomes, per mi tot eren paraules noves”, explica la Dymphna, una mica resignada. Per la seva part, a l’Emma li va costar menys aprendre català perquè ja tenia una base assentada de castellà. Encara que el seu objectiu era continuar estudiant-lo una vegada el seu espanyol sigues realment avançat, ja sap construir estructures bàsiques en els dos idiomes. “Si visqués aquí de forma permanent pensaria seriosament estudiar-lo, però de moment ja estic contenta amb el nivell assolit”.
Aquest esforç per progressar en ambdues llengües és especialment destacable. I és que, per exemple, un problema curiós que la gent de parla anglesa ha d’afrontar alhora d’aprendre idiomes és anar a cinemes i, tot i que les pel·lícules estan doblades en la llengua del país en què es troben, la boca dels actors es mou de forma diferent i en ocasions comprensible per ells, fet que els distrau. “A més, sempre resulta més difícil trobar amistats natives que no pas estrangeres com tu, i això és trist, ho trobo una altra adversitat. Per sort la meva universitat ofereix una bossa d’intercanvi lingüístic que ens va ajudar a establir amistat amb estudiants d’aquest país”, explica l’Emma, que va decidir venir a Barcelona tot i que els seus amics es van decantar per Alcalá de Henares, per així obrir-se a un nou cercle de persones i ser més independent. “A vegades els anglesos no s’esforcen per aprendre altres idiomes per arrogància. Vull dir, alguns britànics creuen que tothom parla anglès, així que no necessiten saber altres llengües. Però aquest no és un motiu per pensar que tots som iguals”, remarca. Sens cap dubte, la Dymphna i l’Emma són un bon exemple de com tot i les adversitats, la força de voluntat és el major incentiu a l’hora d’aprendre un idioma.
