La crisi espanyola ha provocat canvis a la vida de moltes persones. A través de la mirada d’un vagabund s’analitzarà la tasca social d’una ONG i els motius pels quals hi ha gent reticent a beneficiar-se dels seus serveis.
“Escolti, se’n recorda de mi? Escolti, estic passant gana”. Són les paraules que Ovidio Fulgeiro, vagabund durant més de 30 anys, ha repetit en tantes ocasions. El més curiós del fet és que no demana queviures a cap ONG, sinó als comerciants que llencen a les escombraries els productes caducats. Com a contraposició es troba la Fundació Banc dels Aliments de Barcelona (FEBAB), una organització benèfica que proveeix d’aliments els menjadors socials i altres entitats receptores amb l’objectiu d’ajudar els més desfavorits. Dos efectes d’una mateixa situació que es viu a Espanya cada vegada amb més intensitat a causa de la crisi: gent que vol ajudar i gent que necessita ser ajudada, però que de vegades no arriben a harmonitzar.
Segons l’últim estudi de l’IEC (Institut d’Estadística de Catalunya) una de cada cinc persones es troba en risc de pobresa a Catalunya. Aquesta greu situació és lleugerament esmorteïda per entitats com la FEBAB. L’ONG està integrada dins la Federació Europea de Bancs d’Aliments, formada per un total de 204 bancs de 21 països diferents, i s’encarrega de repartir els queviures a través d’institucions com els ja anomenats menjadors socials. Tot i no tenir un contacte directe amb els més necessitats el seu treball és fonamental, doncs coordinen i gestionen els ajuts que reben perquè arribin a un nombre de gent el més gran possible.
Tanmateix persones com Ovidio aconsegueixen subsistir a traves d’alternatives com aprofitar el menjar que els supermercats llencen diàriament a les escombraries. Els seus 70 anys l’han permès experimentar en primera persona com la crisi ha afectat cada vegada més el seu entorn proper. “Quan jo vaig començar a mirar pels contenidors tots es reien de mi però ara molts d’ells han acabat buscant ferralla i aliments com jo. Fa més de 20 anys que no compro una barra de pa, ni oli, ni sucre”.
Aquesta humil perspectiva és la mateixa que es va projectar a l’últim congrés que la FEBAB va realitzar el passat mes d’abril. El balafiament d’aliments que podrien ser aprofitats és precisament un dels temes que més va inquietar el president de la mateixa fundació, José Antonio Busto. Segons va explicar, dins la Unió Europea es malgasten unes 89 tones de productes alimentaris anuals, el que suposa quasi un 50% del total d’aliments produïts. Amb unes senzilles passes com reduir els excedents de producció, promoure el compostatge de les deixalles o fomentar unes polítiques adequades, el problema es podria veure àmpliament pal·liat. “Molts dels aliments marcats com caducats encara estan en bon estat, però els venedors no me’ls poden donar perquè si quelcom em succeís ells en tindrien la culpa”, puntualitza Ovidio.
És per aquesta escassetat de productes que la FEBAB acostuma a fer campanyes per recaptar aliments. Un exemple de les mateixes és la duta a terme a Catalunya a finals de l’any passat, on es va recollir la positiva xifra 2.727.000 kilograms de queviures. Una voluntària dels punts de recollida d’aliments que es van distribuir a diferents supermercats, Clara Ramos, destaca la sensibilització ciutadana que hi va haver: “Tothom va voler participar-hi tant que va haver-hi un excés de voluntaris, des de gent jove fins jubilats, tots treballant per la mateixa causa”. L’èxit va ser molt remarcable però avui en dia ja no queden restes del recapte i les ONGs d’aquest àmbit estan mobilitzar-se més que mai. Per aquest motiu José Antonio Busto va fer al mencionat congrés una crida d’atenció especial a les empreses alimentaries: “No volem que ens donin només allò que els hi sobra, sinó que dintre de la seva responsabilitat corporativa cedeixin un petit percentatge del que produeixen”.
Si tant positiva és la tasca que duen a terme, què porta a gent com Ovidio a refusar aquesta ajuda altruista? “No m’agrada anar a menjadors socials perquè m’he de barrejar amb altra gent que em mira i em parla, xafardegen sobre mi, tot preguntant-se perquè hi vaig sol. A més no me’n refio de la seva bona voluntat, crec que en el fons tots busquen beneficis. La gent no regala mai res”. El seu escepticisme vers aquest tipus d’organització va més enllà, doncs dubta del treball que els menjadors socials duen a terme. “Les ONGs són bones per alguns, però per d’altres no. Qui va a vegades no és qui més ho necessita, molts fins i tot compten amb propietats pròpies.”
La postura que Ovidio mostra pot donar-se a una falta d’informació o d’interès per aquests nous serveis que s’ofereixen. Després de tants anys sobrevivint pel seu compte és difícil desfer-se dels costums adquirits i presentar-se davant el món com un vagabund. “Molts que es troben en una situació de fam com la meva és per culpa seva, perquè no volen adaptar-se al que els està succeint i menjar aliments de menor qualitat. La gent em pregunta com se’m pot veure tan sa. Simplement, s’ha de saber viure”.
Segons el marc de l’Estratègia Europea 2020 , la Unió Europea s’ha fixat com objectiu reduir en al menys 20 milions el número de persones en situació de pobresa o exclusió social. Es pretén aconseguir-ho mitjançant una proposta relativa al Marc Financer Plurianual 2014-2020, amb un pressupost de 2.500 milions d’euros durant el període.
Tot i l’opinió que alguns els hi pot merèixer, l’ajuda social sense ànim de lucre que la FEBAB està proveint la va fer valedora del Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2012. Tanmateix això és només un petit incentiu per encoratjar aquest tipus d’entitats a continuar amb una tasca que lamentablement s’està tornant el suport de moltes famílies. Mentrestant Ovidio confessa que veu el futur fosc, no per ell, sinó per la gent que està lligada a la societat i ha de pagar impostos. “Mentre hi hagi diners es podrà anar tirant però quan s’acabin serà una altra història. Però tot i així jo ho tinc clar: sóc molt feliç i encara em queden per viure uns 30 anys més, com a mínim”.
